La Dutxa

Poema de una gran amiga mía, siempre nerviosa y tan quieta:

Al darrere de la cortina,
de l'aigua puc veure les gotes,
polsant les notes d'una simfonia,
que dins la teua pell s'afonen.

Eixa mil·limètrica quantitat,
que forçosament se t'acosta,
la seua estètica vol millorar,
acaronant-te per resposta.

L'aigua que és fon amb el suor,
sap fer d'esvarar tot un art,
i crea un mantell escumós.
L'aigua una sirena t'ha fet ja.

La suau pluja d'estiu,
ha tret les ones del teu cap,
per fabricar-te sols un niu,
que sempre camina al compas.

Plora, perquè l'aigua s'emporta
llàgrimes humides amb ella,
del tot l'aire obri la porta,
i veig la preciosa poncella.

Al darrere de la cortina,
puc veure la teua silueta,
que mai roman adormida
que no trenca la meua espera.